L’arribada del buddhisme al Tibet

6.1. L’arribada del buddhisme al Tibet

Els textos tibetans atribueixen la introducció del buddhisme al rei Songtsen Gampo (617-649), el trentè de la dinastia de Yarlung, que va consolidar la unitat tribal que havia encarrilat el seu pare i va començar a eixamplar les fronteres de l’Estat. D’aquesta manera va començar el període auri de la his- tòria del Tibet, que el va dur a dominar bona part de l’Àsia central durant més de dos-cents anys. Aquest sobirà també va ser l’impulsor de la creació d’un sistema d’escriptura i d’una gramàtica que permetessin la traducció dels textos sagrats del buddhisme. Influït per dues de les seves consorts –Bhrikuti

i Wencheng, princeses nepalesa i xinesa (de la dinastia Tang) respectiva- ment– que professaven aquesta confessió, Songsten Gampo va adoptar per- sonalment la nova fe. Durant el seu mandat es van erigir també els primers temples buddhistes al Tibet, i a Lhasa (Rasa en aquell moment), la nova capi- tal del regne, un alcàsser sobre les ruïnes del qual es va edificar, un mil·lenni més tard, el Potala: la fortalesa palatina dels Dalai Lames.

Va ser el rei Tri Songdetsen (r. 755-797) –esposat també amb una princesa xinesa, Jincheng– qui va donar l’empenta definitiva a l’assentament del buddhisme en el país en decidir la construcció del primer monestir. Per diri- gir-ne la fundació va convidar l’abat Shantarakshita, del gran monestir indi

de Nalanda. El projecte va provocar, tanmateix, l’hostilitat dels adeptes de la religió autòctona tibetana: el Bon. Per a fer front a la situació, el mateix abat va aconsellar que es convidés un guru la fama del qual estava envoltada d’una aurèola de gran taumaturg: es tractava de Padmasambhava, natural de la regió d’Uddiyana de l’Àsia central. Padmasambhava va arribar al Tibet i amb ell ho van fer les doctrines i pràctiques del vajrayana. Amb el seu ajut es va dur a terme l’edificació del monestir, que va ser consagrat amb el nom de Samye l’any 779.

Els mestres buddhistes que havien arribat al Tibet fins aquell moment proce- dien de la Xina, Khotan (a l’Àsia central), l’Índia i el Nepal, i això comporta- va l’existència d’algunes discrepàncies pel que fa a la interpretació de la doc- trina i a la seva pràctica. Els dos corrents doctrinals més importants eren, però, els que els tibetans van etiquetar com de tendència índia i xinesa, res- pectivament. El primer propugnava l’apropament gradual i progressiu a l’estat d’il·luminació espiritual, mentre que el segon sostenia la teoria an- tinòmica de la il·luminació espontània. Per tal de resoldre aquestes diatribes, Tri Songdetsen va nomenar un consistori perquè debatés aquestes i altres qüestions doctrinals. La controvèrsia es va celebrar, aproximadament, entre el 792 i el 794 a Lhasa i a Samye, i ha passat a la història com “El concili del Tibet”, que oficialment va guanyar el corrent indi.

La tasca de traducció sistemàtica de les escriptures sagrades del buddhisme va experimentar un gran impuls amb Tri Tsukdetsen (r. 815-838), més cone- gut com Relpatxen. El fervor buddhista d’aquest monarca va acabar provo- cant, tanmateix, la reacció del seu germà gran, que era seguidor del Bon i que va acabar amb la seva vida i el va suplantar. Pocs anys després (842), però, ell mateix també era assassinat, fet que va provocar la caiguda definiti- va de la monarquia del Tibet.

El paper com a paladins del buddhisme tibetà d’aquests tres reis esmentats s’ha magnificat fins al punt que, amb el temps, se’ls ha honrat amb el títol

de “Sobirans del Dharma” (s. dharmaraja, t. txögyel) i elevats a la dignitat de manifestacions dels bodhisattves Avalokiteshvara, Manjushri i Vajrapani, considerats també els protectors epònims del poble tibetà, xinès i mongol, respectivament.

Amb la caiguda de la monarquia i el cop que això representava per al desen- volupament del buddhisme en terra tibetana, concloïa la considerada prime-

ra fase de la seva difusió. Després d’un període intermedi (segles IX - XI ) assen-

yalat per la fragmentació política del país, el buddhisme va viure un nou impuls de difusió pels voltants de l’any 1000, sobretot de la mà del lama Rinchen Sangpo. A partir d’aquest moment es començaren a formar la major part dels ordes monàstics i escoles del buddhisme tibetà.