Els cànons xinès i tibetà
4.2. Els cànons xinès i tibetà
El contingut del cànon buddhista va evolucionar al llarg de la història, a mesu- ra que el buddhisme donava lloc a noves tradicions doctrinals i s’estenia, a par- tir del segle III aC, per Sri Lanka, l’Àsia central i oriental i el Tibet. Al mateix temps, el buddhisme es va anar desenvolupant a l’Índia fins al segle XIII , gene- rant –paral·lelament a les escoles primigènies que formaven el gran corrent que després seria anomenat hinayana– un altre gran corrent doctrinal, el mahayana, en el si del qual es va crear un nou corpus textual considerat també com a “pa- raula del Buddha”. Aquests nous sutres van ser acompanyats per nombrosos tractats exegètics (s. shastra), que van ser escrits directament en sànscrit i, més tard, es van difondre a la Xina i al Tibet, on, a més a més, també van arribar els tardans textos propis del vajrayana: els tantra.
El cànon xinès (Dazangjing)
Des que, en el segle I , l’imperi xinès de la dinastia Han va entrar en contacte amb les regions centreasiàtiques convertides al buddhisme, es va iniciar un Des que, en el segle I , l’imperi xinès de la dinastia Han va entrar en contacte amb les regions centreasiàtiques convertides al buddhisme, es va iniciar un
Chang’an...
Dao’an en va fer una primera compilació, però no va ser fins al segle X que es
... que correspon a l’actual va editar a Chang’an el primer cànon, que tenia 1.076 textos. Fins al segle
ciutat de Xi’an, capital de la província de Shaanxi, va ser la
XII , nous textos procedents de l’Índia –encara que alguns d’ells eren apòcrifs– capital de la Xina durant di- van contribuir a augmentar el cànon xinès i es van fer també noves traduc-
verses dinasties, i una de les ciutats més importants de
cions dels textos més antics. El cànon xinès va ser traduït integralment al co- l’Àsia, fins a la caiguda de la dinastia Tang, l’any 907.
reà en el segle XIII , i ja l’any 1932 es va fer una edició completa del cànon xinès en japonès, el Taisho, compilat en cent volums que, a banda d’altres textos, inclouen uns 3.360 sutres.
El cànon tibetà (Kangyur)
L’arribada tardana del buddhisme al Tibet –a mitjan segle VII
i, sobretot, al
segle VIII –va propiciar l’expansió del vajrayana, la darrera aportació doctrinal del buddhisme d’origen indi, i el corresponent cicle literari entorn dels seus textos sagrats, els tantres. Des del primer catàleg de les traduccions de les es- criptures que formaven les col·leccions de la dinastia reial tibetana (compilat l’any 812 amb el nom de Denkarma) fins a la primera edició manuscrita completa d’un cànon, realitzada en el monestir de Narthang en el primer quart del segle XIV , el cànon en llengua tibetana va anar adquirint la seva es- tructura característica en dues grans compilacions: Kangyur, literalment “La traducció de la paraula (del Buddha)”, que en uns 108 volums (nombre espe- cialment sagrat pel buddhisme tibetà) aplega sutres del hinayana i el maha- yana i àdhuc algun tantra del vajrayana; i Tengyur, “La traducció dels ensen- yaments (complementaris)”, que en aproximadament 225 volums reuneix tant comentaris a les escriptures del Kangyur com textos diversos sobre les arts i les ciències tradicionals. Seguint la tripartició del Tripitaka, “La traduc- ció de la paraula” s’estructura en les tres parts convencionals a les quals s’afegeixen alguns tantres, que són les obres fonamentals del vajrayana. “La traducció dels ensenyaments” recull, en canvi, comentaris de les quatre parts anteriors i lloes, tractats de gramàtica, retòrica, astrologia, etc.